Bon Nadal i feliç any 2009

Un Nadal diferent, així és almenys com he passat aquestes festes i la veritat és que encara no estic del tot recuperat. Em va atacar un virus intestinal just la nit anterior al 24 de desembre deixant-me fora de lloc, total i resumint, em vaig passar el dia de Nadal i de Sant Esteve, arraulit al llit, bevent aigua d’arròs i begudes isotòniques, mentre la gent prenia caldo de galets i carn d’olla, capó i vi, cava, cafès... tot un aparador de menjar i de ganes de festa que va passar davant meu, mentre dormitava, o sortia corrents cap al servei per deixar anar els pocs nutrients que em podien aportar els líquids que prenia. Total que ja han passat els Nadals i no me he adonat. Sort que a partir de Sant Esteve he anat escalant i el maleït virus sembla que em permetrà passar el Cap d’any en unes condicions més normals.

Però bé tota aquesta introducció m’ha servit per reflexionar una mica sobre com ha estat aquest any.

El primer que cal dir és que el 2008 ha estat un any estrany , vam tenir un principi d’any que semblava que ens moriríem de set i l’hem acabat, que una mica més ens quedem sense platges, colgats de neu i doblant els recursos hídrics respecte l’any anterior. Ara veurem si som capaços de gestionar-ho.

En segon lloc vam encetar l’any parlant de l’Estatut d’autonomia, dels seus incompliments i de la crisis de confiança i l’hem acabat amb el mateix sense sentència del TC i sense finançament, que per llei s’havia d’haver aprovat l’agost.

En tercer lloc, vam començar l’any escoltant al govern de l’estat, negant-nos qualsevol bombolla financera i òbviament menys encara immobiliària. Per acabar l’any immersos en una crisis a tots nivells i amb un creixement de l’atur i de tancament d’empreses que ens recorda els pitjors moments dels anys 80. A més amb una destrucció doble del territori, si per una banda s’havien fet projectes de construccions inversemblants ara inacabades i buides, però amb el paisatge destrossat.

En darrer lloc, si el que normalment és diu abans de començar un any és el desig de que sigui millor que els altres; els economistes ja s’han encarregat de dir-nos que l’any 2009 serà econòmica i socialment pitjor que el 2008. O sigui que aquest any quan aixequem les copes enlloc de dir feliç 2009 direm maleït 2009. Tot una esperança.

Malgrat tot desitjar-vos un feliç 2009.           

Bé ja han passat els Reis i amb ells, els nadals amb el que porten de bagatge, que a saber és , menjar, menjar i saludar gent que moltes vegades no saludaries ni cobrant.
Bé la part positiva és que he resistit i d’alguna manera resistir és guanyar, he arribat al 2008 invicte. Això és sempre motiu d’alegria, perquè ni l’excés d’alcohol, de menjar i sobretot de família, no han pogut amb mi.

El secret aquets any ha estat minimitzar el màxim la despesa en regals i el control ferm en menjars, no permeten que el mercat succioni els pocs diners que ens queden.
Així els regals s’han fet, i en això he tingut la màxima col·laboració del meus fills, de setze i tretze anys, en comprar allò que realment els feia il·lusió. Això ens ha permès de gaudir de regals “bons”, perquè gaudien de dos valors, el interès i la il·lusió. Frenant, amb cost psicològic, els anuncis, merchandaising, etc, que ens pressionava als nostres voltants.

Pel que fa als àpats, abundosos, el control ha anat personalment, és a dir no veure ni menjar si el cos no ho demanava, repetir sopa però menjar menys pollastre, per exemple, o no tenir tots els gots plens de vins sinó del vi que ens agrada ens ha estalviat obrir botelles i alhora aspirines per la migranya.

En definitiva passar de si el meu consum fa entrar en crisi a aquesta societat, que d’altra banda viu en crisi constant, d’una banda viu del consum i ofereix fins i tot crèdits per telèfon amb el malnom de crèdits de nadal, es pot caure més baix, i desprès desprendre’s del complexa de que a major nombre de regals més felicitat, la meitat dels regals que es fan passen inadvertits i de vegades al bagul dels records.

Demà llegirem en diaris i premsa en general els informes econòmics i diran, el de sempre que la gent, mes empobrida, ha gastat més i que malgrat el tipus etc, els botiguers tenen la bossa plena i que hem consumit més que mai, el dimecres començaran a repartir les caixes les deutes de la gent, molts a més tornaran a la feina i se’ls dirà que gràcies però adéu, llavors apareixerà el Ministre de torn i dirà que malgrat que l’atur i la inflació han pujat la gent és feliç,

Bon any 2008

Dilluns 21 de maig, plou, els nens els tinc enllitats, grip, les obres continuen, ara almenys ja comença a veure’s el túnel, cuina enrajolada, sostres col·locats, instal·lació elèctrica, quasi acabada, han vingut a recollir les cadires per reparar-les, la instal·lació de l’antena de TV, fent-se.

En definitiva, paciència, molta paciència i bona cara al mal temps. La part més dura la convivència amb el cunyat i els sogres, viure a casa només per dormir i gràcies. De tota manera encara gràcies, perquè sinó no haguéssim pogut fer les obres.

Però anem al que volia explicar, ahir vaig llegir la notícia publicada al Pais, on en el titular hi trobem una de les qüestions clau, que defensem molts dels qui estem en contra del procedir d’aquesta entitat i que diu: “Un jutge nega que la SGAE pugui cobrar per a tota la música.

La sentència eximeix a un bar el pagament dels drets d’autor al posar música que es troba “fora dels circuits comercials”. El més remarcable i que dibuixa clarament l’argumentari d’aquesta sangonera anomenada SGAE, és quan al·lega que pel fet de la mera existència d’un reproductor ja li dona dret a cobrar. La denúncia a més es basava en que la SGAE va enviar uns detectius i van fer un informe en el que deia que en aquell bar “s’escoltava música actual”. Quan la defensa va demanar que la SGAE aportes proves de quina de la música que s’escoltava en el bar era dels seus associats, aquesta es va negar a aportar res, la seva resposta sempre segons l’article va ser que per a la SGAE “ el repertori d’obres gestionades per a ells no és rellevant”.

Després direm que a Espanya hi ha pirateria i que això fa molt de mal als autors, potser si, però amb el procedir de la SGAE, no crec que se’ls ajudi gaire, donat que la gent no veu altra cosa que una entitat que es creu en el poder fins i tot de passar per sobre de jutges i per tant de la seguretat jurídica de la democràcia. La prova és que volien colar, sortosament no ha colat, que solament amb la seva denuncia les operadores tanquessin pàgines web o intervenir-les, vamos ser art i part.

Tot això òbviament l’allunya del fervor dels qui estem més o menys a favor de que s’escolti música legal, però que també tenim dret, com sempre s’ha fet, des del vinil, de compartir amb amics i o intercanviar-nos la nostra música, comprada i per tant legal.

És evident que i com era d’esperar la SGAE a recorregut la sentència encara queden capítols per llegir. Però el que és positiu és el reconeixement mitjançant sentència judicial, de que la SGAE no té patent de corso.

Esborranys de la vida

Hola bloc, avui he tornar desprès de quasi quatre anys sense fer cap entrada i deu n'hi do els canvis que hi han hagut durant aquest temps.

Tenim polítics a la presó d'altres que van fugir, per no ser empresonats i tota una societat esmeperduda i garrativada, sense saber gaire bé com s'ha arribat fins aquí.

D'altra banda i parlant de coses importants, el meu fill gran se'n va anar de casa a viure primer sol, amb d'altres companys, i ara amb parella, i el petit sembla que està trobant el seu lloc a la societat. A més a casa tenim el Kai un nou amic fidel i amic. Pel que fa al meu fill gran també han ampliat família amb la Gin una goseta maltractada i que segur que amb l'ajut del meu fill i de la seva companya se'n sortirà.

Aquest any pel que fa a viatges hem estat a Amsterdam i com no a la meva gran i estimada Londres.

El viatge darrer però aquest cop l'hem fet no amb els meus fills sinó amb la meva germana petita i com que no havia estat mai a Londres a estat un plaer tornar a ensenyar-li i de pasada a redescobrir una ciutat plena de vida i de racons.

Límits

LÍMITS

Avui una idea em donava voltes pel cap i eren els límits, que són i per què, sempre ens limitem, quan parlem, quan volem expressar-nos, quan tenim una idea, quan fem l’amor, quan volem dir la veritat.

Els límits ens fan civilitzats? O bé son un procés de castració que ens hem imposat?

No volem ofendre, no volem fer mal, no volem ser titllats d’antisocials, no volem destacar.  

Ens han fet entendre que si dèiem, sentíem, no hi estàvem d’acord, si creiem el que creiem, llavors trencaríem la seguretat de les nostres vides, vides fràgils que s’aguanten per posseir, per tenir una situació en una societat que ens col·loca on ens toca i que perquè funcioni, tothom a de complir amb el seu paper sense saltar-se els límits.

Per a mi els límits son l’invent de la societat per mantenir-nos grisos, previsibles, el que dona la seguretat que res canviï, per moltes coses que passin, que la majoria visqui dins d’una quadricula, previsible, com si fóssim un ramat dins de bens dins de la clota.

Els límits tanquen les nostres il·lusions en el segur redós del que la societat troba acceptable, del que pot assumir, de fet és el joc de la por si et saltes el teu redós llavors vas a petar a la terra verge, al lloc on no hi ha res inventat, on tot pot ser construït, on podem començar tantes vegades com ens equivoquem. On els errors no son taques sinó experiències per ser millors, on tot el que em après pot ser posat en dubte.

Els límits no són la llibertat sinó la seguretat i sense llibertat el ser humà es torna anodí, avorrit, previsibles. Permetre que altres escriguin el nostre present i futur és permetre que ens tractin com a mesells, com a éssers inferiors.

Els drets que ens donen dins els límits no són drets són condicionants, son el reforçament de la nostra acceptació a perdre el nostre jo d’individus. És l’acceptació a ser un número a no tenir esperança.

Avui m’he adonat que trencar els límits és perillós i s’ha de ser valent, és sacrificar la comoditat per la llibertat, per creure’t únic i especial enfront de clon.

Ens parlen de bé comú però el cert és que aquest bé sempre té un nom i cognoms i és poc comú.

Per tant m’he adonat que la vida de fet és la lluita constant contra aquests límits, contra la societat que ens ofega en la seva solució anodina, avorrida ens volen morts d’avorriment.

Ens volen sense criteri propi i contra això només hi ha una resposta pensar, pensar diferent, trenca les recloses, deixar córrer l’aigua, viure si en definitiva voler viure, lluny del matrix en que cada cop més ens volen fer viure.

Benvingut 2015/ desconegut amic del futur.

Escuma sobre amors ardents, cendres pels records passats. Lliscant poc a poc cap a nous horitzons. 

Mentre el nou sol treu el cap per darrera la muntanya, escalfant la nostre esquena mentre mirem com les onades s’emporten els darrers vestigis dels nostres vells somnis.

Un any més, tres cents seixanta dies de somnis, lluites, mirades i alguna llàgrima que poc a poc engreixaran la nostre memòria.

Però ara encara amb els dies per estrenar amb les mans aferrades a la sorra humida de la platja, amb l’escalf a l’esquena i la remor suau del mar davant encara hi ha una esperança.

Mirades contra mirades, llavis acariciats pels desitjos, mans allargades al vent. Els carrers per fer, la solitud trencant la buidor de la matinada del nou any.

Regust a cava, mirada curta, paraules a cau d’orella, mentre el sol deixar anar els seus raigs de llum omplin els carrers i els primers caminants omplen l’adormida ciutat.

Obro la porta, deixo caure les claus al rebedor, mentre els peus autòmats, de recorre el mateix camí em menen cap a l’habitació buida, silent.

El cos es va desfent mentre el llit va engolint els darrers pensaments, del nou dia, del nou any.

La silent dama de l’oblit omple l’estança i el magí es va allunyant poc a poc d’aquell cos cansat i desvalgut.

Mentre la darrera guspira de sensatesa és per deixar voleia un darrer pensament que el nou any sigui millor per a tots. 

NIT AL CARRER XVII

"caminavem sense buscar-nos sabent que caminavem per trobar-nos" - Rayuela- Julio Cortazar-

La vida dels dos era com un joc de miralls, es reconeixien però eren diferents i alhora que es sentien bé quan estaven junts intentaven allunyar-se. Els separaven moltes coses però qualsevol cosa servia com excusa per a trobar-se. Era com un joc, vivien moments intensos que els seguien dies llargs de fredor.

Mai acabaven de sentir-se còmodes, era una no relació que moria quasi cada dia per a renéixer el dia següent.

Potser era això el que els atreia, aquesta relació mancada de seguretat, eren amics? amants? coneguts entre la boira de les seves isolades vides.

Al principi a ell el torturava, però poc a poc va acabar acceptant-t'ho com a part d'un joc macabra.

Dissortada sentència la de desitjar a algú i alhora sentir-te mancat de la seva companyia.

Relacions viciades, auto flagel·lants, quimeres cervantines, amors no corresposts, en sabia el guió, en sabia el desenllaç i malgrat tot quan ella el cridava ell ho deixava tot.
.../...